Club Creacció
GENT DEL PRAT
Club Creacció

Casualitat???

Compartir: Compartir en FacebookCompartir en TwitterCompartir en Google+Compartir por correoCompartir en PinterestCompartir en Whatsapp

Asian couple on beach

Per Montserrat Baduell Latorre

Aquell matí Julia va fer les mateixes coses de sempre. Es va aixecar, es va prendre el primer cafè amb llet del dia, es va arreglar i va marxar ràpidament cap a a el treball. En el metre, les mateixes persones, afinades com a sardines, intentaven llegir, jugar al Candy Crush, o, simplement, dormitar durant el trajecte que els portaria a la mateixa rutina de cada dia.

També com sempre, quan va baixar del transport públic, es va dirigir al bar situat al costat de l'oficina per prendre el segon cafè amb llet. Aquest acompanyat d'un croissant recentment fet que Cristina, la cambrera, li hauria reservat.

En anar cap a la barra, va detectar a algú nou. Aquesta esquena no li sonava en absolut. Allí assegut semblava un home alt, jove, amb el pèl negre i lacio, una mica llarg encara que no massa. Es va dir que l'aspecte així, d'esquena, no estava res malament, encara que ja se sap, després es dóna la volta i…el castell de naips s'enfonsa. Estava ocupant el lloc que acostumava a ocupar ella, així que, aprofitant un petit buit que quedava en la barra, es va col·locar al seu costat.

Va saludar a Cristina, la qual ja li estava preparant un plat amb el croissant i el cafè amb llet, molt calentito com a ella li agradava. Quan es va asseure en el tamboret, va sentir que uns ulls l'observaven. Ella va mirar cap a la seva esquerra, on s'asseia el supòsit “guaperas” i quan les seves mirades es van creuar…ella no va poder deixar de mirar-ho. Els seus ulls foscos, profunds, la miraven amb intensitat i també amb sorpresa. Llavors, tots dos, azorados, van baixar la vista.

En pocs instants Cristina li va apropar el desdejuni i a continuació li va servir a l'home que estava al seu costat un suc de taronja natural i un entrepà.

Les seves mans van xocar quan tots dos van ser a servir-se el sucre i, en fregar-se els seus dits, tots dos van sentir alguna cosa semblat a una enrampada. Van tornar a mirar-se i van esbossar un tímid somriure mentre balbotejaven alguna cosa incomprensible.

– Hola – va dir ell mentre li donava la mà. Em dic Toni.

– Hola, Julia – li va contestar ella.

Sense saber per què tots dos es van aixecar i van sortir a l'exterior. Cristina, des del bar, va veure, sorpresa que deixaven els seus desdejunis respectius intactes i que es dirigien al cotxe d'ella.

Julia va cridar a l'oficina, va donar una excusa i els va dir que avui no aniria a treballar. Toni, per la seva banda, també va cridar i es va excusar de la visita que havia de fer en una empresa propera.

Quan es van asseure en el cotxe es van mirar i van començar a riure. No sabien exactament que estaven fent però no podien evitar fer-ho. Se sentien molt propers l'u de l'altre, hi havia una total connexió i una atracció gairebé màgica que els feia romandre junts encara que acabessin de conèixer-se.

– ¿A on anem? – li va preguntar ella.

– On et porti l'instint – li va contestar Toni.

Julia va conduir durant una hora. La carretera els va conduir cap a la costa, feia un bell dia de primavera i les platges estaven desertes en ser dia laborable. En un moment donat va parar el cotxe, tots dos van baixar i es van dirigir cap a la sorra. Ella es va descalçar i va sentir la frescor matinal de la sorra sota els seus peus. L'agradable pessigolleig la va fer somriure. Ell la va imitar.

– Espera…ara vinc – va dir ell de sobte.

Al moment va tornar amb una tovallola que casualment portava en el maleter del cotxe.

– És de quan vaig al gimnàs – va dir en veure la mirada interrogativa de Julia.

Tots dos es van asseure en la sorra, mirant al mar. La brisa els esvalotava els cabells i el sol de primera hora del matí els acariciava la pell.

Van estar hores parlant. Cap dels dos sabria dir ni el temps, ni de què van parlar. Solament sabien que tots dos es descobrien i connectaven com si s'haguessin conegut de tota la vida. Van menjar en un quiosquet proper i van gaudir d'una sobretaula relaxada. Ningú hagués dit que feia amb prou feines unes hores no es coneixien.

Després del menjar van ser caminant per la ciutat, sense pressa, simplement pel gust de passejar i veure els edificis, la gent caminant o corrent per les carrers. La conversa fluïa i de sobte tots dos es van adonar que no havien mirat el mòbil en tot el dia. Van somriure i es van deixar portar per la seva mútua companyia.

Quan va començar a enfosquir van tornar al cotxe. Va ser llavors quan van decidir mirar els seus respectius telèfons. Toni tenia quinze trucades perdudes i ella set. Entre els dos tenien cent vint-i-tres whassaps. Entre ells un de Cristina que li preguntava si s'havia tornat boja o havia caigut del llit aquest matí. Ella va somriure i li va contestar que ja l'hi explicaria l'endemà.

Van tornar fins al treball, on ell havia deixat el seu cotxe al matí. En acomiadar-se, no sense abans donar-se els telèfons, tots dos es van mirar i es van besar. Va ser un petó llarg i lent en el qual es van deixar portar pels sentiments que van començar a aflorar quan es van conèixer.

De sobte, ella va sentir un so fora de lloc. Li va costar comprendre que era el seu despertador. Quan per fi ho va fer, ho va apagar amb desgana i va prendre consciència que tot el que havia experimentat havia estat solament un somni. Però havia estat una mica més que un somni. S'havia sentit tan bé, tan feliç, havia estat una trobada tan casual, tan inesperat… Toni era encantador… ¡i no existia! A més, havia estat un somni tan real…hagués jurat que l'estava vivint.

Bastant decebuda es va aixecar i va procedir a fer les mateixes coses de cada dia. Va prendre el primer cafè amb llet, es va arreglar i va marxar ràpidament cap a a el treball.

En apropar-se al bar, va somriure amb tristesa en recordar el somni de la passada nit. Des de fora va poder veure a Cristina, que la saludava a través de la finestra. Quan va accedir al bar, es va dirigir al tamboret de sempre. Ja li havia deixat el plat amb el croissant i el cafè amb llet ben calenta. En anar a agafar el sucre, la seva mà va xocar amb la de la persona que estava al seu costat. Immediatament, va recordar la sensació…va mirar cap a l'esquerra i allí estava ell. Tots dos es van mirar sorpresos…

acolor.es - Diseño de paginas webbuscaprat.com - Guia comercial de el prat
aColorBuscaprat