Club Creacció
GENT DEL PRAT
Club Creacció

Donya Rosita

Compartir: Compartir en FacebookCompartir en TwitterCompartir en Google+Compartir por correoCompartir en PinterestCompartir en Whatsapp

preview_m

 

Per Montserrat Baduell Latorre

Recorre la carrer fins a trobar el número trenta-cinc, el que resa en la seva targeta. La susdita carrer no inspira ja molta confiança, però el portal en el qual penja un rètol atrotinat amb el nom de l'establiment, la inspira encara menys.

No sense reserves s'introdueix en la foscor que s'oculta després d'una porta roñosa i mitjà despenjada plena de pintades. Puja l'estreta escala i, quan finalment arriba davant la porta de la pensió, llegeix el rètol al mateix temps que esbossa una ganyota irònica: “Residència Rosita”.

–  Residència… ¡ja els val! – pensa mentre prem el timbre. Depèn de qui m'obri la porta surto per potes…

Al cap d'uns segons sent uns passos precipitats que s'apropen a la porta per, tot seguit, obrir-la, deixant a Elena amb la boca oberta.

– ¡El teu deus ser Elena! – li crida entusiasmada una dona d'edat indefinida. Porta el pèl tenyit d'un ros oxigenat i cardatge exageradament. Sembla sortida d'una sèrie televisiva dels anys seixanta, encara que també podria ser la famosa senyora Roper del “Tres a casa” i, no és que Elena l'hagi vist, és massa jove, però si que ha vist fotos i algunes escenes en el “youtube” i és la primera persona que li ve al capdavant. La seva indumentària tampoc és l'últim crit i el seu maquillatge és realment excessiu.

– Mare meva, ¡on m'he ficat! – segueix pensant Elena.

– Pansa, afecte. ¿Has tingut bon viatge?, veuen vaig a ensenyar-te la pensió i la teva habitació. Elena aconsegueix balbucejar unes paraules mentre segueix a la senyora Roper.

La pensió és antiga i alguna cosa decadent, però almenys, per la qual cosa es veu, està neta. Es fixa en les parets, pintades en colors desvaídos que han viscut temps millors. Pertot arreu hi ha penjades fotos antigues en les quals una bella dona vesteix cridaners vestits de revista.

– Maca, ¿eh? – li pregunta somrient la dona quan veu que Elena les observa, interessada.

– ¿És vostè? – li pregunta Elena.

– ¡Per descomptat! – li respon orgullosa. Perdona, però no m'he presentat. Sóc Rosita, també coneguda fa alguns anys pel “vendaval del Paral·lel”, volguda. ¡En els meus temps vaig ser “vedette” en “El Molino”! M'haguessis tingut a veure… amb aquests vestits, aquestes plomes, aquest cos serrà… ¡quin temps!

– ¡Caray, ja he sentit parlar d'aquest lloc!

– Fa anys era esplèndid. Però la seva època daurada es va acabar i la meva també. Molt abans… Quan vaig deixar l'espectacle, amb els ahorrillos vaig comprar aquest pis i vaig obrir aquesta pensió. Evidentment, no és l'Hotel Vés-la, però t'asseguro que estaràs a gust. Veuen, aquí està la teva habitació.

Elena la segueix pel passadís, en el qual hi ha diverses habitacions i, quan arriba a l'última porta, l'obre i la hi mostra.

– Aquí està. No és luxosa, però està neta i és prou espaiosa perquè t'instal·lis a gust.

– És vostè molt amable, senyora Rosita.

– De senyora Rosita, gens, ¿eh? Aquí, per a tothom sóc Rosita, i ja està. Ara et deixo perquè t'instal·lis i et refresquis. Fa una calor de mil dimonis. No hi ha aire condicionat però el ventilador del sostre va molt bé, ja ho veuràs. ¿Quan comences a treballar?

– El dilluns. He preferit venir un parell de dies abans per adaptar-me al lloc i començar a treballar descansada. Quan comenci veurem si podré fer-ho.

– Bé, hi ha molt turisme, és veritat. Però aviat t'acostumaràs a la nova rutina, ja ho veuràs. Et deixo. El sopar és a les nou, el menjar a les dues i el desdejuni a les vuit. Ens veiem en una estona.

– Gràcies Rosita. Fins ara.

Quan Rosita es va, Elena estudia el que serà la seva llar durant els propers cinc mesos. A la seva casa necessiten els diners, així que ha deixat la seva família i la seva zona de confort a Granada per treballar durant l'estiu a Barcelona, com a cambrera.

Com ha dit Rosita, l'habitació no és luxosa però sí còmoda i endreçada. Hi ha un llit i una tauleta de nit al costat de les quals dormita un vell sofà al que un cobertor amb mandalas li ha brindat una mica més de vida. A un costat, una petita balconada que dóna a la carrer per la qual ha vingut i a l'altre costat un armari antic, però bastant espaiós. També hi ha una petita taula que fa les vegades d'escriptori i una cadira.

– Bé, no està tan mal. Veient el portal m'esperava alguna cosa pitjor, la veritat. I, distraídamente, obre la maleta i comença a organitzar les seves coses.

Quan acaba és gairebé l'hora per a sopar, així que es dutxa per refrescar-se i s'arregla per donar-se a conèixer davant la resta d'hostes.

Quan entra en el menjador la primera reacció és la de sortir corrent. Un variopinto grup de personatges l'estudien amb interès mentre ella els mira, incrédula, davant el que veu.

Gairebé tots són velles glòries del món de l'espectacle, encara que semblen, a primera vista, sortits del circ dels horrors.

Rosita és la primera a reaccionar. S'aixeca presurosa i passant-li el braç per les espatlles l'apropa fins a la taula.

– Volguts, us vull presentar a un nou hoste. Es diu Elena i estarà amb nosaltres aquests propers cinc mesos. Ha vingut des de Granada a treballar i s'allotjarà amb nosaltres.

– “Això caldrà veure-ho” – pensa Elena amb escepticisme. “Quin personal”

– No t'alarmis, volguda – Rosita sembla haver-li llegit la ment. Són una mica especials però molt bona gent. Gairebé tots ells vénen del món del “showbussines” i a mesura que s'han anat retirant, o bé perquè no tenien família o perquè la família ha passat d'ells, han recalat aquí, on són benvinguts.

– Bu-bue-nas nits – se sent dir Elena.  Encantada de conèixer-los.

– Bienvenida, volguda – li diu un senyor major aixecant-se i donant-li educadamente la mà. Jo sóc Guiseppe “El Zapatones”. I Elena mira discretament cap als seus peus i veu, sorpresa, que porta unes enormes sabates de colors vistosos, encara que la resta de la seva indumentària és normal.

– Ja, ja, ja, ¡ja veig que t'agraden les meves sabates! – Exclama Guiseppe en veure la sorpresa del nou hoste.

– Guiseppe va ser pallasso en els millors circs del món. Es va retirar fa alguns anys, però no ha pogut desprendre's del tot del que va anar el seu món durant tota la seva vida. Els seus pares també van ser pallassos i ell va néixer, literalment, en el circ on ells treballaven. Ho porta en la sang.

– ¿I no ensopega? – li pregunta Elena.

– ¡Mai! Però per la carrer uso sabates normals, ¿eh? – li diu amb un somriure còmplice. A Elena li ha caigut ben Guissepe.

A poc a poc Rosita li va presentant als altres hostes: Manoli, la cupletista, fa anys que es va retirar, però encara porta amb orgull el mantón de Manila, que, segons compte, li va regalar la mateixa Raquel Meller.

Paco “el guindilla”, cantaor flamenc que encara intenta fer-se un buit entre la gent de la faràndula barcelonina.

– Noia, jo he estat palmero de molts cantaores famosos, però ara vull cantar en solitari…però el tema està “jodío”. No estan per la labor i això que ho intento, ¿eh?

– I aquí està la nostra futura soprano. Mercedes ha cantat en el Liceu fent algun paperet de poca importància mentre estudia cant. ¡Serà una gran cantant!

– Molt gust Elena i benvinguda. ¡Ja em sentiràs practicar!

A poc a poc li va ser presentant a la resta. Bé, potser no són tan rars, va pensar mentre prenia seient en la taula i començava a servir-se el sopar.

Van passar els mesos i Elena es va ser adaptant a la rutina laboral i als huéspedes de Rosita. Al final no van resultar tan rars i la “residència” Rosita va resultar ser una llar per tots els que, en algun moment de la seva vida, van recalar en aquest entranyable lloc. Si ara li preguntessin a Elena on preferiria allotjar-se a Barcelona, sens dubte triaria la vetusta i decadent pensió de Donya Rosita, fet i fet una veritable llar per als seus clients.

acolor.es - Diseño de paginas webbuscaprat.com - Guia comercial de el prat
aColorBuscaprat