Club Creacció
GENT DEL PRAT
Club Creacció

RESSONS DEL PASSAT

Compartir: Compartir en FacebookCompartir en TwitterCompartir en Google+Compartir por correoCompartir en PinterestCompartir en Whatsapp

50946

Per Montserrat Baduell Latorre

La casa està silenciosa. Silenciosa i mortalment trista. Des de l'exterior, al lluny, llueix bella i magnífica, com una núvia a la qual han abandonat al peu de l'altar. De port orgullós, però buida per dins.

A través de les finestres veig el mobiliari. Una pàtina de pols i l'escassa llum que entra pels finestrals cobreix les belles formes i converteix les otrora brillants siluetes en amenaçadores gàrgoles. Els costosos cortinajes pengen, desmadejados i els vistosos colors d'abans llueixen ara desvaídos. Pinso amb nostàlgia en els temps en què aquesta casa estava plena d'alegria, de música i riures. De cors joves, plens de vida i il·lusió.

Ara, per contra, el silenci també impregna els voltants de la mansió. Els trinats dels ocells i el zumbido de les abelles van desapareixent a mesura que t'apropes a ella. El jardí, en uns altres temps orgull dels seus cuidadors i dels amos de la propietat, s'assembla a un camposanto, amb les plantes i flors abandonades a la seva sort. Gairebé totes elles, marcides i seques, esperen que un ànima caritativa els arrenqui l'escassa vida que els queda.

Gairebé puc escoltar els riures de les meves germanes, baixant l'escalinata que porta al saló, amb aquells meravellosos vestits confeccionats expressament per a la gran ocasió de la seva presentació en societat. Sedes i tafetans, organzes i brodats esclaten en milers de colors realçant la seva bellesa i joventut. Amb les mirades plenes d'il·lusió busquen a pare perquè els de la seva aprovació mentre mare les observa amb afecte. També em veig a mi mateixa, amb aquell vestit blanc esquitxat de roses brodades de color rosa. Busco la mirada de la meva mare, que em somriu orgullosa. ¡Què feliç em vaig sentir aquell dia! Ningú podia presagiar en el que es convertirien les nostres vides un temps després.

Veig des de la finestra el saló amb el piano. ¿Quantes hores hauré acariciat aquestes tecles, amb una emoció gairebé religiosa, en aquella casa dels càntics, com la cridava pare? ¿Quantes vegades ens haurem reunit tota la família al voltant d'aquest piano, per cantar belles melodies o entranyables nadales?

Ara tot està mort. Les persones, les il·lusions, els somnis, tot.

Entro a la casa. Fa olor de pols, a abandó i a oblit. Tot roman igual, però tot és diferent. Miro cap a la xemeneia i encara puc veure a pare assegut en la seva butaca favorita fumant amb la seva pipa aquell tabac suau l'aroma del qual em recorda tant a la llar extinta. Al davant, la meva mare asseguda a la calor de la llar brodant delicats mocadors, amb aquell somriure tan enyorat.

També puc veure a les meves germanes, Sara i Jane, xiuxiuejant i rient mentre decideixen què vaig portar es posaran en el proper ball. I em veig a mi mateixa, asseguda en la mullida catifa jugant amb el nostre estimat lebrel, Odín.

En pujar al pis d'a dalt i entrar en la qual va anar la meva habitació sento el pes dels dies, els anys que han transcorregut. I llavors recordo l'últim dia que vaig estar en ella. Ho recordo clarament, com si l'estigués vivint en aquest precís moment, com l'últim dia en què vaig estar viva…

acolor.es - Diseño de paginas webbuscaprat.com - Guia comercial de el prat
aColorBuscaprat