Club Creacció
GENT DEL PRAT
Club Creacció

El cinema i jo

Compartir: Compartir en FacebookCompartir en TwitterCompartir en Google+Compartir por correoCompartir en PinterestCompartir en Whatsapp

nuevo3

Per Montserrat Baduell Latorre

Està bé, ho confessaré… amo el cinema. Ho estimo des que tinc ús de raó. Potser ara, per les responsabilitats adquirides amb els anys, no puc dedicar-me a ell com abans, però, no per això, he deixat d'adorar el setè art.

Entre els meus primers records estan les sessions dobles en cinemes de barri, les maratons de pelís de Tarzán o de contes de Disney, amenitzades sempre amb les crispetes de rigor. En aquells temps anar al cinema era relativament barat. Et passaven dues pel·lícules, estaves entretingut unes quatre hores i tornaves a casa amb una satisfacció que no vegis i el pompis quadrat. A part de que els teus progenitors agraïen que els seus churumbeles haguessin estat tranquils tota la tarda.

D'aquesta època, record dos traumes importants. A saber: La mort de la mare de Bambi, ¡per Déu, com es van passar! I la bruixa de Blancaneus, que em va donar tal esglai que vaig somiar amb ella durant dies. Què cruels eren amb els nens abans, ¿no?, serà per això que som una generació forta, dic jo.

Ja de més mayorcita record amb afecte les grans pel·lícules en Technicolor i pantalla panoràmica als grans cinemes que, a poc a poc, han anat desapareixent de la nostra vida. Cinemes com el Regi, l'Urgell, el nou Cinerama van ser un exemple d'aquestes sales, que van omplir les nostres ments de somnis i aventura. Pel·lícules com  “La conquesta de l'Oest” o “Mujercitas”, aquesta última plorant a llàgrima viva, van quedar per sempre en la meva retina.

En la meva família, i durant els menjars multitudinaris en les quals es reunien avis, oncles, cosins i pares, sempre es parlava de cinema, sobretot del gran cinema clàssic dels 40 i 50 i musical, per a més senyals. Així doncs, no és d'estranyar que aquest gènere sigui, a dia d'avui, un dels meus preferits. Entre el brou de Nadal o la crema de Sant Josep sempre apareixia el claqué de Fred Astaire o Gene Kelly o l'anècdota mil vegades explicada que les meves ties i el meu pare li van escriure una carta a Shirley Tremp, que era la seva heroïna, i que mai va arribar a respondre.

Després va arribar l'adolescència, i amb ella, les grans culpables de la meva “frikismo”: ¡Jesus Christ Superstar” i…si senyors, ¡“Star Wars”! Em confesso superfan d'aquesta saga, que es va a fer. Pots ser amant de les obres de Shakespeare o de les melodies de Brahms, pots ser neurocirujano o que t'encanti la física quàntica, però això no lleva que et quedis amb la boca oberta veient com el Falcó Mil·lenari creua la galàxia i salta a l'espai interestel·lar en cinc mil·lisegons. Una cosa no lleva a l'altra, he dit.

Amb el temps l'anar al cinema s'ha anat ralentint. Primer, perquè els fills creixen i ja no és tan important ni urgent anar a veure l'última d'Harry Potter o El senyor dels anells i segona, i més important, perquè últimament per  anar al cinema necessites sol·licitar un crèdit. Les entrades són caríssimes, et passen solament una pel·lícula, els cinemes són petits com el saló de la teva casa i damunt, si vols crispetes, millor que ampliïs el crèdit. Per no dir que si ets una  família de quatre persones, millor que t'embenes un ronyó al mercat negre.

De tota manera, jo segueixo reivindicant el meu amor pel setè art. Encara sento un pessigolleig quan entro a la sala i una emoció especial quan s'apaguen les llums i apareixen els títols de crèdit. I perquè per molt Nexflix, HBO o Amazon que ens inundi de pelís, la màgia de veure una pel·lícula en pantalla gran i en so Sensurraound o el que sigui, no te la lleva ningú.

acolor.es - Diseño de paginas webbuscaprat.com - Guia comercial de el prat
aColorBuscaprat