Club Creacció
GENT DEL PRAT
Club Creacció

Les noces del meu pitjor enemiga

Compartir: Compartir en FacebookCompartir en TwitterCompartir en Google+Compartir por correoCompartir en PinterestCompartir en Whatsapp

d5799f9fb2b057017e4d9f9662aeabb8

Per Montserrat Baduell Latorre

Dia 1 – Avui en entrar en l'oficina m'he dirigit a la meva taula i he vist que hi havia en ella un sobre de color malva, bastant cursi, tot cal dir-ho. Morta de curiositat m'he assegut i he obert la missiva.

– ¡Mare meva! ¡No és possible! En aquest moment vaig creure que em donava un infart. Resulta que la meva cap, la grimpa-insuportable-nena de papà de Vanessa, ¡m'ha convidat a les seves noces!

Immediatament m'he vist intentant inventar tota classe d'excuses per evitar semblant desastre. ¡Però si a més vaig a haver de demanar un préstec per al regal i el trajecito de marras! ¡¡¡Que aquesta noia no es vas veure per menys d'1.500 € al dia!!!

En aquest moment terrible en el qual m'estava inventant un cosí que viu a Madagascar i que ve a veure'm precisament aquest dia, algú ha recolzat les seves mans amb una manicura perfecta en la meva taula.

En aixecar la vista m'he trobat amb un gran somriure “profident” i a la susdita Vanessa que em mirava amb expectació.

– ¿Ho has vist? ¿ho has vist? – em diu amb la seva veu una miqueta virolada. ¡Vull que vinguis a les meves noces! ¿I saps què? ¡Vas a ser la meva padrina!

– ¿Perdona? – li he preguntat amb els ulls saltant de les meves òrbites. ¿Això no ha de fer-ho una germana, cosina, amiga íntima, o alguna cosa així? És alguna cosa important i jo no vull llevar-li a ningú l'oportunitat de…

– ¡Gens d'això! – em diu amb impaciència. ¡Seràs tu! I a més ja he estat mirant vestits i crec que tinc el que a tu t'anirà perfecte.

– Bé, jo no crec que pugui… no m'ha deixat acabar la frase.

– No vull excuses Ana. ¡Ja veuràs com t'agradarà! ¡Serà un dia genial! Ara mateix vaig a reservar hora per mirar el vestit… i s'ha allunyat donant saltitos com una colegiala a l'hora del pati.

– Terra empassa'm – he pensat mentre els meus companys reien pel baix. Fent una cara de circumstàncies m'he preparat pel pitjor.

Dues setmanes després – Avui hem anat Vanessa i jo a mirar els vestits de núvia i padrina. He anat posposant el fatídic dia, però finalment no he pogut escaquearme. Després de diverses i tedioses hores provant-me vestits impossibles i aguantant a la núvia i als seus insuportables amigues, han triat per unanimitat que totes elles i jo portarem un aparatoso vestit de color rosa “pastelón”.

Mare meva, és horrible. És com si haguéssim retrocedit en el temps als anys 80. Porta un gran llaç a un costat i és drapeado. ¡Drapeado!¡ Semblo una bombonera! Aquestes noies han vist massa pel·lícules americanes. Aquestes noces destruirà la poca reputació que tinc…

Quinze dies abans de les noces – Últimes prova de vestuari. Encara sort que Vanessa m'ha dit avui que el vestit i els complements me'ls regala ella. Em veia obstinada fins al dia de la jubilació. ¡I damunt per aquest fàstic de vestit! Una amiga meva m'ha acompanyat i gairebé s'ennuega amb el xiclet que estava mastegant quan ho ha vist.

– ¿De debò vas a posar-te “això”? – m'ha preguntat posant èmfasi en la paraula “això”

– ¡Vagi ànims que em dónes!

– Filla, és que no hi ha per on agafar-ho. I aquest color…

– No m'ho recordis, ¿vols?

Dos dies abans de les noces – Vanessa ha vingut histèrica a l'oficina. ¡Li ha sortit un gra en la cara! He intentat calmar-la, però ha estat pitjor. Li havien receptat un remei casolà i el gra en lloc de desaparèixer se li ha fet més gran. He hagut de dir-li que no es veia tant però no és veritat… ¡tros de gra!

Un dia abans de les noces – ¡Avui ha vingut amb urticaria! Segons sembla ahir va menjar alguna cosa que li ha assegut malament i està a vessar de ronchas purulentas que no paren de picar. Comparant l'histèrica que està avui, ahir estava en estat catatónico. Damunt m'ha dit que en el restaurant s'havien equivocat i havien reservat menys coberts dels quals realment havien encarregat. ¡I jo no es que dir-li! Jo sóc la padrina no la Verge de Lorda. ¿Qui em manaria acceptar aquest papelón?

La nit abans de les noces – Vanessa m'ha cridat a casa. ¡S'ha barallat amb el nuvi! Ha vingut a casa i ha estat plorant fins a ben entrada la matinada. Ja em veus a mi cridant al nuvi per mirar d'apropar posicions. Total, era una ximpleria, els nervis els han jugat una mala passada. Sobre les cinc de la matinada s'han reconciliat i s'han anat a les seves cases respectives, felices i contents mentre jo m'arrossegava per les paredes de pur cansament. No he pogut dormir i d'aquí a unes hores tindré unes ulleres que semblaran borses d'El “Corte Inglés”. Perfecte perquè així faran joc amb el drapeado del vestit.

Quan m'he aixecat i m'he calçat el vestit pastelón amb el llaç amb el qual semblo un palmón de Pasqua i m'he mirat en el mirall per poc em poso a plorar. Encara sort que no he hagut de pagar-ho que sí no…

He anat a casa de Vanessa per dirigir-nos totes juntes a l'església. No m'atrevia a sortir a la carrer, però alguna cosa calia fer, així que m'he armat de valor i m'he pujat al taxi que he demanat sense mirar a res ni a ningú. Gairebé em poso una caputxa per guardar l'anonimat.

M'ha rebut la mare de la núvia plorant a llàgrima viva. ¿Què passa? Li he preguntat, espantada.

– ¡Se li ha trencat el vestit!

– ¡No em digui! I he anat corrent fins a l'habitació de la núvia. Allí estava ella, trencada de dolor, amb la cremallera totalment desmuntada i amb el rimmel espachurrado relliscant per les seves galtes. En aquest moment he decidit agafar el toro per les banyes.

– A veure Vanessa, lleva't el vestit i deixa'm veure la destrossa. M'ha mirat estranyada, però m'ha obeït. Cinc minuts més tard estava jo cosint la cremallera agraint mentalment a la meva mare les nocions de costura que, a contracor, m'havia ensenyat sent una noia.

Per a la meva sorpresa, i per a tota la resta de dames d'honor, núvia i mare de la núvia, imagino, l'arranjament ha quedat d'allò més decent i, una vegada vestida, amb prou feines s'ha notat el sargit.

– ¡Moltes gràcies Ana! ¿Veus com vaig fer una bona elecció? ¡La padrina perfecta! – m'ha dit, estampant-me un petó en cada galta. La seva mare m'ha abraçat com si fora de la família. No, si al final, començarà a caure bé…

Mitja hora abans de la cerimònia – Ens hem dirigit a l'església. De sobte el cotxe ha fet un soroll molt rar, ha començat a sortir fum del capó i s'ha parat. Això ja ha estat la gota que ha satisfet el got de la paciència de la pobra Vanessa. Ha començat a plorar desconsoladamente i l'he hagut de calmar. No feia més que repetir que aquestes noces semblava estar portada mala sort i no he pogut evitar que fins a a mi m'ho semblés. Al final, amb dues hores de retard, i gràcies a un mecànic que hi havia prop d'on el cotxe jeia, hem arribat al temple, amb l'evident alleujament per al nuvi i la resta d'assistents que entre sals i tilas han pregat perquè la núvia aparegués.

Quan Vanessa ha aparegut tot el nerviosisme s'ha esfumat. Finalment, la cerimònia i el posterior convit han transcorregut sense més contratemps i els nuvis han tallat el pastís i ballat el vals com mana la tradició.

Quan ens hem acomiadat, Vanessa m'ha abraçat i m'ha donat les gràcies. I jo, que sempre he pensat que era una nena fatxenda i envanida, finalment he hagut de reconèixer que caminava una mica equivocada i que no és ni tan fatxenda ni tan envanida. M'ha caigut fins a bé. ¿I sabeu una cosa? M'han ensenyat les fotos i fins al vestit pastelón m'ha acabat agradant…no era tan lleig malgrat tot.

acolor.es - Diseño de paginas webbuscaprat.com - Guia comercial de el prat
aColorBuscaprat