Club Creacció
GENT DEL PRAT
Club Creacció

Els huéspedes de la Pensió Leonardo

Compartir: Compartir en FacebookCompartir en TwitterCompartir en Google+Compartir por correoCompartir en PinterestCompartir en Whatsapp

architecture carpet chandeliers design

L'última setmana del mes de gener sempre era la més dura de l'any, aquest sol acabava de començar.

Un mes amb cinc dilluns amb el que jo els detestava i un dia 31 que queia just en la meitat de la setmana. Fins que aquest dia arribés les factures començarien a acumular-se. Les guardava sota clau en el calaix del moble de bambú que presidia l'entrada de la pensió. No perquè tenia por que algú les robés sinó més aviat que poguessin endevinar les penúries que sofríem cada final de mes per poder mantenir aquell negoci obert.

Photo by Tim Savage on Pexels.com

L'últim inquilí que havia arribat a la pensió formava part d'una llarga llista de representants, viatjants de sabons, cinturons, productes per al pèl, roba de llar i utensilis multiusos dels quals mai havia aconseguit treure massa profit.

Però aquest hoste era diferent. S'aixecava d'hora i a l'inrevés que els altres, mai deixava que ningú ordenés la seva cambra ni fes el seu llit. I l'única cosa que permetia era l'entrada  amb ell endins un instant per escombrar la cambra i airejar una mica l'habitació obrint l'única finestra que donava al pati interior.

A penes portava tres setmanes en la pensió i era l'únic que havia aconseguit imposar-se quant a les normes del que jo considerava l'organització de les meves tasques. Per molt estrany que sembli li permetia aquestes llicències perquè que es tractava d'algú extremadament educat i refinat que no encaixaven amb el vestit marró amb els colzes rasos de l'ús.

L'hàbit no fa al monjo, ni para ben ni per a mal i est era el viu exemple, el pobre desgraciat no podia ocultar que alguna vegada en la seva vida va pertànyer a un grup social d'alta nissaga, però els vaivens que dóna la vida ho havien fet descendir fins a l'últim esglaó d'aquella escala de classes de la societat en la qual estàvem immersos.

El seu vocabulari contrastava amb la seva indumentària. Els solcs sota els seus ulls de mirada càlida reflectien vidriosos el fred que passava en aquell cru mes de gener pateando les carrers a la recerca de clients als quals convèncer. Sempre sense èxit si s'ha de jutjar per la pal·lidesa de la seva cara, el gèlid helor que li perseguia en entrar per la porta en el local i els llavis color habita fins que entrava en calor una hora després que es tornaven una mica més pàl·lids.

Els desdejunis se servien entre les set i dos quarts de nou del matí. L'aristòcrata com jo ho havia batejat mentalment baixava a desdejunar el primer abans que arribessin la resta d'hostes, s'aixecava molt primerenc i esperava impacient al fet que s'obrís la zona reservada als cafès.

Jo ho escoltava des del pis inferior i ho sentia caminar com un lleó famolenc de costat a costat de l'habitació, les soles desgastades de les seves sabates sonaven sordes sobre el sòl de mosaics. Segons va dir preferia contractar la mitja pensió que li cobria el desdejuni i el sopar perquè la major part del temps la passava fora del poble mostrant els seus productes als seus clients, però jo sabia que no era veritat. Ho havia vist moltes vegades assegut en un parc proper amagat darrere d'un periòdic vell deixant passar les hores, rosegant els mendrugos i algun que un altre congret que robava d'amagatotis del desdejuni i guardava en una dels tovallons de tela de quadres brodada de la pensió Leonardo. En una ocasió en la qual em vaig topar amb ell quan tornava i en veure-ho defallit li vaig preguntar si havia menjat. La seva resposta rotunda va ser que el gana li ajudava a mantenir la ment desperta, però dubto molt que anés cert perquè a la nit quan tornava en acabar la jornada arribava el primer a la taula i era l'últim dels comensals a abandonar-la.

Algunes vegades vaig poder comprovar com recollia amb dissimulo els panets sobrants d'altres taules que havien quedat intactes en les cistelles. Jo simulava no adonar-me. També es guardava, quan ningú mirava, els trossos de carn o peix abandonats en els plats que no estiguessin pringados de salsa.

Precisament per això vaig començar a fer els ulls grossos i és que en el fons em donava pena. Sentia empatia cap a aquell personatge que tenia més dificultats que jo per arribar a fi de mes i no obstant això mantenia la seva dignitat fins a límits insospitats.

 

 

acolor.es - Diseño de paginas webbuscaprat.com - Guia comercial de el prat
aColorBuscaprat