Club Creacció
GENT DEL PRAT
Club Creacció

Però tu et vols?

Compartir: Compartir en FacebookCompartir en TwitterCompartir en Google+Compartir por correoCompartir en PinterestCompartir en Whatsapp

Per Montse Muñoz Rodríguez

-¿Però tu et vols? – Porto una setmana donant-li tornades a aquesta maleïda pregunta. Aquella estúpida cambrera me la va fer de manera automàtica en veure com jo bolcava, per accident i sense immutar-me, el meu plat de sopa bullint sobre les meves cames. Ella la va fer de forma instintiva, però a mi em va deixar mut.

                        ¿Però tu et vols?

– ¿Em vull? – No recordo sentir-me volgut a cap moment de la meva patètica vida, tampoc haver-ho sentit per ningú i menys encara per mi.
En el transcurs del temps, la meva vida s'ha anat omplint de ràbia i ira; és l'únic sentiment al que he deixat cavitat en ella. Ni tan sols odi, solament ràbia.
No em sento orgullós de ser qui he arribat a ser, però tampoc m'odio per això. Sóc un merda… sí. Pura escòria.
El meu objectiu: Matar.
¿A qui? A qualsevol que destorbi en el camí d'algú amb un grapat d'uros €per pagar-me per això. La veritat que no ho sé, ni m'importa.
¿Per què? Per diners, però també per plaure, perquè em posa divertit. I ¿per què no dir-ho?, perquè no sé fer una altra cosa. Mato des de nen. En aquells dies matava paneroles, llagostes, sargantanes. Conforme vaig ser creixent, també ho feia la grandària de les meves víctimes: rates, gats, gossos… Fins i tot creixia la meva petita polla, la qual, ja començava a expulsar un líquid pegajoso.
Als 14 anys em vaig atrevir amb l'inútil de Luis. Encara record com plorava la desagraïda de la seva mare. La molt imbècil mai em va donar les gràcies per donar aquell empujoncito a l'idiota del seu niñito… barranc a baix. Que bona estava la cabrona, quines tetas tenia. Reconec que no suportava que es mengés a petons a aquella deixalla que tenia per fill.
Al voltant dels 16 anys vaig calar foc a la caixa ximple que hi havia en la barraca on vivia amb els alcohòlics dels meus pares; ho vaig fer mentre tots dos estaven dormits davant d'ella. ¡Com no!, sempre pendents d'aquest atuell. La miraven més que a mi. En l'informe judicial resava: “Mort per accident domèstic provocat per un curt circuit”. Això em va lliurar del reformatori, però no de l'orfenat; lloc on vaig conèixer a Rafa. PARE DESCONEGUT, van ser les dues paraules que ho van portar a ell fins a aquell patètic edifici, quan la drogoaddicta de la seva mare també va sofrir un “accident domèstic” amb un cigarret en el llit. Diguem que Rafa la va gratinar per puta.
Ens va unir saber que tots dos havíem acabat amb la vida de l'única família reconeguda que teníem. Vam tenir els sants ous de no aguantar més pallisses, vam posar fi a la nostra tortura. A partir d'aquest moment vam recórrer el nostre camí a l'una, madurant junts. Sabíem, sense conèixer-nos, que podíem confiar l'un en l'altre; érem ànimes bessones. I això és el que vam fer en complir la majoria d'edat i ser expulsats com dos gossos sarnosos d'aquell antre.

El nostre primer client va ser un tipus amb el típic problema: “el meu veí es carda a la meva dona”. Es va apropar a nosaltres i ens va dir: – Us dono mil galls dindis per pegar-li una pallissa al tocacollons aquell mentre li recordeu que la dona d'un altre és sagrada.
¡Ja, ja, ja!, a aquest se li van llevar les ganes de cardar tan prop de casa. No ho matem de miracle. Quins temps aquells, com gaudíem arreglant els problemes dels altres. En el fons fèiem el bé, érem bons nois.
El més excitant que recordo d'aquells anys d'aprenentatge en el negoci “si tens un problema, paga i digues-li adéu”, va ser rajarle el coll a un xaval. Ens va contractar el seu padrastre, al com, suposadament li estava fotent la vida aquell escuálido noi. Sincerament, ens importava una merda el motiu, l'única cosa que ens interessava eren els 5.000 de l'ala que anàvem a rebre per rajarle el bescoll a aquell inútil. Quin fiestón ens vam donar gràcies a la falta d'ous del covard del padrastre.
Com va passar en la meva infància, a més edat els problemes que eliminàvem anaven sent majors, la qual cosa, traduït al nostre idioma significava: Més pasta i festes en gran; sense privar-nos de res. Tot ens anava de puta mare fins que un d'aquests problemes va resultar ser més gran del que havíem calculat. El seu guarda esquenes es lio a tirs amb nosaltres; Rafa no va poder esquivar aquelles bales i es va dessagnar en aquell desèrtic descampat ple de rates.
A partir de llavors m'ocupo jo solament del negoci, fent únicament petites feines. Amb un marit infidel es corren menys riscos que amb un peix gros al que se li ha “oblidat” pagar la mercaderia consumida. Per sort per a mi, el fet de ser treballs senzills no és sinònim de no ser excitants. Em posen igual de divertit, o fins i tot més; ja que ara no està Rafa per riure's de les meves corregudes.

Continuo pensant en aquella cambrera. – Hauria de matar a aquesta guineu per fer-me la joiosa pregunta, per descomptat que s'ha guanyat que la degollin. – I amb aquest pensament en la meva tèrbola ment em disposo a esperar al fet que tanqui el bar per perseguir-la fins a algun passatge fosc. Tothom baixa la guàrdia en el trajecte a les seves cases. Saber que arribessin a un lloc segur els dóna la confiança suficient com para no adonar-se que es fiquen en la gola del llop.
– Aquí està. Aquesta tendra zorrita no em decebrà, segur que gira pel carrerjón per escurçar camí. Molt bé putita, vaig a donar-te el teu merescut per preguntona.-
En un bot l'aconsegueixo agarrant-la fortament pel seu prim coll amb una mà i amb l'altra li tapo la boca perquè no desperti amb els seus crits als respectables veïns. Forceja i panteixa alhora, ¡com a lluita la fierecilla! Haig de degollar-la, estic ansiós per fer olor la seva dolça sang. Noto el meu polla orgullosament empalmada, fins que veig aquella meravella; llavors es queda lacia, completament morta.
Sota la seva samarreta apunta una rodona i preciosa barriguita. Un miracle embolicat en una tersa i suau pell. – ¡¡Què cony feixos, tocacollons!! ¡¡Ni se t'ocorri matar-la!! – Sento a la meva consciència, una consciència que no coneixia fins a aquest moment… Imagino com aquest bebè, encara sense formar completament, es queda sense aire. Creo veure-ho asfixiar-se mentre la seva mare es dessagna. Incapaç de continuar reflexionant sobre aquesta imatge, la solt deixant-la anar. Mentre observo com aquella urna creadora de vida i futur fuig corrent, retinc les meves llàgrimes per no aparentar el que és evident. Cabizbajo em deixo anar d'aquell carrerjón amb desig d'emborratxar-me per deixar de fer-me el que sembla una estúpida enquesta. – ¿Què m'està ocorrent? ¿Ara vaig de feble? – Tantes preguntes absurdes estan fent canviar alguna cosa en mi.

Durant dies he deixat el meu telèfon sense càrrega, no puc sortir a treballar sabent que sóc un puta covard i que m'estic convertint en algú feble. En un intent d'oblidar aquella patètica escena que passa davant la meva contínuament com si d'una mala pel·lícula es tractés, deixo passar les hores i els dies buidant en la meva boca aquest whisky barat, una ampolla després d'una altra, sense cap control. No vull pensar en l'ocorregut. No puc permetre'm aquest tipus de penediment. O mato o no mato. Sense seleccions. A hores d'ara no vaig a fer qüestionaris sobre les víctimes. ¿Té fills? ¿Té família? – ¿I a mi que cony m'importa? …- Em fan venir ganes de bufetejar-me per ser un estúpid covard fracassat.
Amb la intenció de posar remei a aquesta covardia, poso el got de whisky sobre la taula i em dirigeixo trontollant fins al garatge. Suport la meva mà dreta sobre la taula de metall que aquí hi ha i sense pensar-ho més… la separo del meu braç d'una destralada.
No és un càstig, és l'única solució per deixar de matar amb complexos.
També ha estat el major plaure que he sentit en tota la meva apestosa vida, en la qual començo a voler-me.

 

                                                                                               Montse M.R.

acolor.es - Diseño de paginas webbuscaprat.com - Guia comercial de el prat
aColorBuscaprat