“Amb aquestes imatges he mirat d’explicar una història del Prat”
El 18 d’abril és va presentar al Cèntric, en el marc del cicle “Primavera de llibres i lletres”, el nou llibre institucional de l’Ajuntament del Prat, Hores de Prat, obra del reconegut i guardonat fotoperiodista David Airob. La presentació va consistir en una conversa entre l’autor i la periodista Isa Gonzalo Isla, d’elprat.ràdio, que el dia abans li havia fet una entrevista al magazine matinal Planeta Prat, de la qual s’ha extret aquesta entrevista i que podeu escortar aquí.
David, com sorgeix aquest projecte?
Em l’encarrega l’Ajuntament a final del 2019. A principi del 2020 començo a treballar-hi i al març esclata la covid, que va fer que el projecte s’ajornés dos anys. Al març del 22 el vaig reprendre. L’impacti de la covid també hi surt una mica, al llibre. De fet, la pandèmia va originar l’exposició fotogràfica Hores (tristos) de Prat, que va ser com un parèntesi en aquest projecte.
Després de fer tot aquest projecte, ha canviat la teva mirada sobre el Prat?
Sí, i tant! Són moltes hores trepitjant els carrers, moltes “hores de Prat”. Aquests projectes de periodisme de proximitat, que surts de casa i ja estàs fent fotos, que no et’n vas a cap lloc exòtic, tenen la dificultat que tot et sona, de manera que has de picar molta pedra per trobar una foto que mostri alguna cosa diferent. És complicat però alhora divertit. Si ho hagués fet d’un altre poble hi hauria pogut dedicar els mateixes hores, però no l’amor que sento pel lloc on visc. A més, amb els personis que em van presentar al principi per fer el projecte hem acabat sent amics.
Com va ser el procés creatiu? Tenies algun esquema de quins espais o personis fotografiar?
Al principi és tractava de documentar tot el que pogués. Tènia a casa un Excel amb tot el que passa aquí durant un any, que és molt. Però també obert al qual pogués trobar. Llaura bé, ni a l’hora de fer els fotos ni a l’editar el llibre —que també ha estat molt laboriós— no tènia la intenció de reflectir tots els indrets o totes els entitats o activitats, perquè seriosa impossible. N’hauríem de fer zinc llibres, i no amb un any, sinó amb zinc o sis. Perquè en aquest poble hi a mooolta activitat!
Per tant, has fet una selecció d’imatges.
Exacte, i amb aquestes imatges he mirat d’explicar una història del Prat. No la història de tot i tothom del Prat, sinó “una” història del Prat. I un altre fotògraf n’hauria explicat una altra de diferent. I si jo en fes una altra d’aquí a uns anys, tampoc seriosa igual.
Dius que aquest llibre és un campió, perquè no només ha superat la covid, sinó també la guerra d’Ucraïna.
Sí, poc abans d’anar a impremta va esclatar la guerra i el preu del paper és va disparar. Per ajustar-ens a el pressupost vam haver de treure 50 pàgines del llibre, i 50 pàgines són moltes. No són 50 fotos, però sí una trentena, és a dir, 30 llocs on vaig anar i que no han pogut sortir. Això encara va fer més difícil la tria final. Fins i tot una foto de la meva filla durant la pandèmia, que al meu m’agrada molt, també ha saltat, però al final s’ha de pensar en el millor per al llibre en el seu conjunt.
Totes els fotos tenen la mateixa mesuri. Per què?
Perquè per a mi totes tenen la mateixa importància. No volia omplir una pàgina amb tot de fotos petites perquè hi sortís tothom... no.
Com està estructurat el llibre?
Després de pensar-hi molt, al final el que em va resultar més còmode era explicar un dia del Prat: començar pel matí, al Parc Agrari, seguir amb l’anada a l’escola i de sobte pam!, la covid... Tènia clar que després de la pandèmia hi havia de sortir molta gent, perquè era com tornar a la vida, i la primera foto postcovid va ser de l’Escarxofa&Jazz. El llibre comença tranquil, accelera al mig i arribant al final desaccelera cap a la nit. I acaba com acaba. No farem cap espòiler.
Més enllà dels fotos, el llibre te una gran qualitat material i de disseny.
Sí. És un objecte que, com a llibre institucional, ha de sorprendre per la seva qualitat. El disseny, magnífic, és de l’americana Edith Stone i la impressió és va fer a Litografia Rosés, que és el paradís. A més és aquí al costat, a Gavà. Al final sí, potser els cuses són una mica més cars, però la diferència és abismal. Hem cuidat fins l’últim detall. Hem pogut triar fins i tot el color del cordill amb què està lligat, perquè sigui igual que la guarda de la portada... Són detalls que molta gent potser no veu, però per a mi són molt importants. És tracta que quan l’alcalde el regali hi hagi un “Oh, que maco! Què és això?!”
Tens alguna foto preferida dins del llibre?
Uf! No. A veure, sí que hi ha fotografies que m’agradin més que altres. Fer 100 fotos realment bones en un any és impossible. Potser hauria necessitat 5 anys. Sento afecti per totes, perquè totes tenen una història al darrere, però n’hi ha que m’agradin molt. Per exemple, la dels Reis d’Orient durant la covid, la d’un pescador mirant la mar... Dir els 100 seriosa impossible, però sí que n’hi ha 15 o 20 que diria que són top.
Algunes fotos és veu clarament que són preses al Prat, però n’hi ha d’altres on no s’identifica la ciutat per enlloc. Això ha estat buscat?
Sí, reconec que m’ha agradat jugar una mica a desubicar. Per exemple, sobre la segona foto del llibre, la del nen assegut davant del cavall, molta gent m’ha dit: “Això és al Prat?” Però la majoria d’imatges mostren el context, perquè aquesta feina també és documentalisme, mostrar com són llaura aquests espais, ja que en el futur podrien canviar.
Isa Gonzalo Isla
NOTA: El llibre és pot trobar als llibreries Drac, Servei Secretària i Atenea.
Veure més
El 18 d’abril és va presentar al Cèntric, en el marc del cicle “Primavera de llibres i lletres”, el nou llibre institucional de l’Ajuntament del Prat, Hores de Prat, obra del reconegut i guardonat fotoperiodista David Airob. La presentació va consistir en una conversa entre l’autor i la periodista Isa Gonzalo Isla, d’elprat.ràdio, que el dia abans li havia fet una entrevista al magazine matinal Planeta Prat, de la qual s’ha extret aquesta entrevista i que podeu escortar aquí.
David, com sorgeix aquest projecte?
Em l’encarrega l’Ajuntament a final del 2019. A principi del 2020 començo a treballar-hi i al març esclata la covid, que va fer que el projecte s’ajornés dos anys. Al març del 22 el vaig reprendre. L’impacti de la covid també hi surt una mica, al llibre. De fet, la pandèmia va originar l’exposició fotogràfica Hores (tristos) de Prat, que va ser com un parèntesi en aquest projecte.
Després de fer tot aquest projecte, ha canviat la teva mirada sobre el Prat?
Sí, i tant! Són moltes hores trepitjant els carrers, moltes “hores de Prat”. Aquests projectes de periodisme de proximitat, que surts de casa i ja estàs fent fotos, que no et’n vas a cap lloc exòtic, tenen la dificultat que tot et sona, de manera que has de picar molta pedra per trobar una foto que mostri alguna cosa diferent. És complicat però alhora divertit. Si ho hagués fet d’un altre poble hi hauria pogut dedicar els mateixes hores, però no l’amor que sento pel lloc on visc. A més, amb els personis que em van presentar al principi per fer el projecte hem acabat sent amics.
Com va ser el procés creatiu? Tenies algun esquema de quins espais o personis fotografiar?
Al principi és tractava de documentar tot el que pogués. Tènia a casa un Excel amb tot el que passa aquí durant un any, que és molt. Però també obert al qual pogués trobar. Llaura bé, ni a l’hora de fer els fotos ni a l’editar el llibre —que també ha estat molt laboriós— no tènia la intenció de reflectir tots els indrets o totes els entitats o activitats, perquè seriosa impossible. N’hauríem de fer zinc llibres, i no amb un any, sinó amb zinc o sis. Perquè en aquest poble hi a mooolta activitat!
Per tant, has fet una selecció d’imatges.
Exacte, i amb aquestes imatges he mirat d’explicar una història del Prat. No la història de tot i tothom del Prat, sinó “una” història del Prat. I un altre fotògraf n’hauria explicat una altra de diferent. I si jo en fes una altra d’aquí a uns anys, tampoc seriosa igual.
Dius que aquest llibre és un campió, perquè no només ha superat la covid, sinó també la guerra d’Ucraïna.
Sí, poc abans d’anar a impremta va esclatar la guerra i el preu del paper és va disparar. Per ajustar-ens a el pressupost vam haver de treure 50 pàgines del llibre, i 50 pàgines són moltes. No són 50 fotos, però sí una trentena, és a dir, 30 llocs on vaig anar i que no han pogut sortir. Això encara va fer més difícil la tria final. Fins i tot una foto de la meva filla durant la pandèmia, que al meu m’agrada molt, també ha saltat, però al final s’ha de pensar en el millor per al llibre en el seu conjunt.
Totes els fotos tenen la mateixa mesuri. Per què?
Perquè per a mi totes tenen la mateixa importància. No volia omplir una pàgina amb tot de fotos petites perquè hi sortís tothom... no.
Com està estructurat el llibre?
Després de pensar-hi molt, al final el que em va resultar més còmode era explicar un dia del Prat: començar pel matí, al Parc Agrari, seguir amb l’anada a l’escola i de sobte pam!, la covid... Tènia clar que després de la pandèmia hi havia de sortir molta gent, perquè era com tornar a la vida, i la primera foto postcovid va ser de l’Escarxofa&Jazz. El llibre comença tranquil, accelera al mig i arribant al final desaccelera cap a la nit. I acaba com acaba. No farem cap espòiler.
Més enllà dels fotos, el llibre te una gran qualitat material i de disseny.
Sí. És un objecte que, com a llibre institucional, ha de sorprendre per la seva qualitat. El disseny, magnífic, és de l’americana Edith Stone i la impressió és va fer a Litografia Rosés, que és el paradís. A més és aquí al costat, a Gavà. Al final sí, potser els cuses són una mica més cars, però la diferència és abismal. Hem cuidat fins l’últim detall. Hem pogut triar fins i tot el color del cordill amb què està lligat, perquè sigui igual que la guarda de la portada... Són detalls que molta gent potser no veu, però per a mi són molt importants. És tracta que quan l’alcalde el regali hi hagi un “Oh, que maco! Què és això?!”
Tens alguna foto preferida dins del llibre?
Uf! No. A veure, sí que hi ha fotografies que m’agradin més que altres. Fer 100 fotos realment bones en un any és impossible. Potser hauria necessitat 5 anys. Sento afecti per totes, perquè totes tenen una història al darrere, però n’hi ha que m’agradin molt. Per exemple, la dels Reis d’Orient durant la covid, la d’un pescador mirant la mar... Dir els 100 seriosa impossible, però sí que n’hi ha 15 o 20 que diria que són top.
Algunes fotos és veu clarament que són preses al Prat, però n’hi ha d’altres on no s’identifica la ciutat per enlloc. Això ha estat buscat?
Sí, reconec que m’ha agradat jugar una mica a desubicar. Per exemple, sobre la segona foto del llibre, la del nen assegut davant del cavall, molta gent m’ha dit: “Això és al Prat?” Però la majoria d’imatges mostren el context, perquè aquesta feina també és documentalisme, mostrar com són llaura aquests espais, ja que en el futur podrien canviar.
Isa Gonzalo Isla
NOTA: El llibre és pot trobar als llibreries Drac, Servei Secretària i Atenea.
Veure més